MANOLO Y LA MARATÓN DE BORRIOL

Hoy he enviado un correo a mi amigo Manolo para felicitarle por haber sido uno de los supervivientes de la Maratón de Borriol. Como nos pasa a menudo, tenía una espinita clavada porque el año pasado, quizá menos preparado y por el calor excesivo que hizo ese día, no pudo finalizar la prueba. Creo que con sus palabras que abajo transcribo, se resume perfectamente lo que son más de 7 horas de sufrimiento y placer:

Gràcies per les felicitacions. La veritat es que 24 hores després encara em fa mal quasi tot de cintura cap a baix.

Es tota una experiència i, encara que entrenant-la bé supose que es possible baixar de set hores, te puc garantir que ahir jo en acabar-la tenia prou i era feliç.

La carrera, encara que ahir va fer algo de calor, va ser amb un temps bo (l'any passat va fer prou mes calor i no puc imaginar com pot ser baixar el Morico en totes aquelles pedres banyades) i a pesar de què no hi havia excusa en el temps, quan arribes al Raca, després de 33 kilòmetres i mires cap a dalt i després de pujar la primera part veus que hi ha un altra detràs i que la tens que pujar al recte penses "fins aci que no puc més". Però bé, tot això després de la puja al Castell i a la Pedra i a les antenes (que té unes rampes que te cagues) i al Morico i a Roca Blanca i per acabar a un collet que es puja al recte pràcticament i que algún xic simpàtic va trobar entre el Raca i Borriol, així que no vegues com es la festa.

Bé, jo sol no la farè més, però si algú vol companyia algún any i vol disfrutar d'un diumenge diferent i inolblidable crec que encara em faria caure.

Después de esto, creo que la MiM será un paseo para ti! jjj Felicidades de nuevo.